Especialista en pneumologia a la FHES des de fa 30 anys, el Dr. Jordi Bugés acaba de rebre el Premi a l'Excel·lència Professional del Col·legi de Metges de Barcelona en la categoria de Docència. Va començar a treballar a l'Hospital, diu que "per casualitat", quan va substituir un amic fent guàrdies i des de llavors ha intentat posar en pràctica la seva gran capacitat docent sempre que ha tingut ocasió. Des de fa 10 anys, la compatibilitza amb l'assistència per formar futurs metges.

Com has rebut el premi?

Estic molt content, perquè suposa el reconeixement dels companys a tota una trajectòria, i amb la quantitat de bons professionals que hi ha al nostre sector, que hagin pensant en mi és tot un orgull. Especialment en un aquest tipus de premi, que és totalment subjectiu i qualitatiu.

Com vas entrar en el món de la docència?

El "culpable" va ser el Dr. Miquel Torres, en nostre Cap de Docència, que m'ho va proposar quan va començar la formació especialitzada a l'Hospital, ara fa 10 anys. Fins llavors havíem tingut metges en període de formació, que venien un parell d'anys a agafar rodatge, i l'exercici d'explicar-los i transmetre'ls experiència i coneixements sempre m'havia agradat molt. Per això no vaig dubtar a acceptar-ho.

Què és el més satisfactori de la docència?

Precisament això, el plaer de transmetre coneixements. Recordo quan vaig començar en la medicina, la il·lusió que em feia que els que sabien més que jo, ja fossin professors o companys, m'expliquessin coses que no s'aprenien als llibres, com certes habilitats o experiències. Ara sóc jo el que intenta transmetre aquesta il·lusió als alumnes. 

I el que més maldecaps comporta?

El més complicat és compaginar la tasca docent amb l'assistencial, que no hem d'oblidar que és l'objecte principal en la nostra feina. Sovint és difícil poder acabar a una hora exacta una visita amb un pacient o una conversa amb els familiars per assistir a una reunió, i això ens fa anar a corre-cuita. Per mi, aquest és el principal handicap. 

Com ha canviat la docència en aquests anys?

La base no ha canviat. Les habilitats, el passi de visites, l'exploració física o la interpretació de les plaques i de les anàlisis que fem conjuntament amb els alumnes continuen sent igual. Per sort, el vessant  humà de la medicina no ha canviat des de l'època d'Hipòcrates. El que sí que tenim és una nova forma de transmetre els coneixements, per mitjà de nous recursos tècnics, que ens fan la vida més fàcil i que hem de saber aprofitar. També és diferent la relació entre professors i alumnes, que ara és més propera, més de companys. Igual que el rol del metge, que s'està tornant menys paternalista a mesura que el pacient té més coneixements i més poder de decisió.

Què és el que més costa ensenyar?

L'ètica i l'actitud a tenir davant del pacient, sense dubte. Per desgràcia donar males notícies és una cosa que en la nostra professió hem de fer gairebé a diari, i com fer-ho, com convèncer un pacient quan no vol fer-se un tècnica recomanable o com comunicar-li informacions desagradables, és el que més costa d'ensenyar, però és també molt enriquidor. Ara potser hi ha més interès pel tema, però quan jo estudiava, aquest aspecte no estava inclòs en els programes formatius.

Com podríem millorar la satisfacció d'alumnes i professors a la FHES?

Seria més còmode per a tots trobar l'equilibri per compaginar millor la tasca docent amb l'assistencial, tot i que en un hospital com el nostre, que és bàsicament assistencial i que té unes plantilles molt ajustades, és complicat. En hospitals amb equips més grans, la feina queda més diluïda i és més fàcil dedicar-s'hi. Al final, però, amb voluntat ho tirem endavant, i crec que de manera satisfactòria.