Des de ben jove, Armando Parra, infermer de l'Hospital, ha dedicat gran part del seu temps a ajudar als altres des de diferents ONG. Una solidaritat que, assegura, és molt habitual entre els professionals de l'àmbit sanitari. La seva última aventura solidària l'ha portat a col·laborar amb Proactiva Open Arms per evitar naufragis al Mediterrani de persones que fugen de conflictes bèl·lics, com el de Síria. La seva implicació en el projecte ha facilitat recentment una donació de material sanitari de l'Hospital a l'organització.

D'on ve la teva vinculació amb Proactiva Open Arms?

Jo sempre he estat vinculat al món de les ONG de tipus sanitari. Vaig començar als 16 anys a salvament marítim de la Creu Roja i des de llavors he col·laborat amb diferents entitats, fins a dia d'avui. A Proactiva Open Arms hi coopero perquè ja feia anys que treballava impartint formació de primers auxilis i salvament a Proactiva, l'empresa de Badalona d'on va néixer fa un any l'ONG, i així que va sorgir el projecte solidari, m'hi vaig sumar.  Però no sóc un cas aïllat, ja que la cooperació està molt arrelada entre els professionals sanitaris. A l'Hospital hi ha molts companys que dediquen el seu temps lliure a viatjar molt lluny per operar o per prestar ajut a gent desfavorida.

Com sorgeix l'ONG?

Doncs es crea fa un any després de veure les imatges d'un naufragi a l'Illa de Lesbos.  De fet, el detonant va ser veure l'Aylan, aquell nen mort tirat a la platja, que va ser com una puntada de peu a la boca de l'estómac per a tots. Si des de Proactiva ens dedicàvem al salvament aquàtic, per què no podíem ajudar a aquella gent que estava morint? Així que un grup de treballadors va decidir anar cap allà amb només 4.000 €, dues motxilles de socorrista i un cotxe de lloguer, i des de llavors hem anat aconseguint més recursos fins avui, que tenim un vaixell i molts voluntaris.

Qui forma part d'aquest cos de voluntaris?

Tenim socorristes aquàtics, metges, mariners i patrons de vaixell, tots ells voluntaris, molt preparats  i amb molta experiència. Gent que sap què ha de fer en moments de molt risc, perquè anem a fer salvament. Estem a 12 milles de la costa de Líbia i enmig d'un mar on pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment. Necessitem els millors dels millors.

Quina és la vostra actuació in situ?

Ens mantenim sempre en aigües internacionals, en una zona de rescat que està a 12 milles de Líbia. Quan detectem un vaixell, ens hi aproximem i comprovem que estigui  segur i que la flotabilitat estigui assegurada i, si està bé, ens quedem allà, els donem armilles i controlem fins que arriba un vaixell més gran, normalment de Metges sense Fronteres i Greenpeace. Llavors fem el transvasament de gent. Si l'embarcació no és estable, està sobrecarregada o veiem que no flotarà molt de temps, hi ha varies opcions. Una és una espècie de xarxa que flota, que llencem a l'aigua i ells s'hi poden posar a sobre. L'altra opció, si són poca gent, és pujar-los a l'Astral, el nostre vaixell. Això, però, és un problema perquè pots arribar a navegar amb un motor veler amb 200 persones a coberta.

I tot això en ple mar, amb el perill que això comporta...

Són operacions molt perilloses. El nostre gran problema és precisament que som un motor veler amb molt poca borda i si fa molt de vent es pot posar en risc la vida dels tripulants de l'embarcació. A més, hi ha el tema de la temperatura. Ara les condicions climàtiques començaran a canviar i les onades poden arribar a tenir 4 metres, amb la qual cosa és fàcil que és bolqui un vaixell. Per aquest motiu el nostre projecte s'interromp ara a l'octubre, però per sort, amb el canvi del temps l'afluència de bots també baixarà.

Amb quines patologies us trobeu a alta mar?

La majoria de vegades el que més necessiten les persones que rescatem és suport psicològic, perquè les condicions són molt dures. Hi ha noies joves, sobretot nord-africanes, que viatgen completament rapades com si fossin nens per por que les  violin o les segrestin. A part d'això, fem bàsicament cura de ferides i de fractures menors, perquè hi ha molts marits que tenen lesions per haver-se barallat per defensar les seves dones i família. De tota manera, no ens hem trobat coses tan greus com esperàvem en un principi, tractant-se de gent que fuig de la guerra.  

Donacions com la que ha fet l'Hospital recentment deuen ser molt valuoses davant d'aquest panorama.

Molt, perquè els nostres recursos prevenen només de mecenatge privat i , om és lògic, són sempre insuficients. Amb el material que ens ha donat l'Hospital, que són benes, xeringues o fèrules, entre d'altres productes, podrem fer cures segurament fins l'any que ve. Això ens permetrà destinar els diners que costa aquest material a comprar armilles salvavides o passatges per als tripulants fins a Malta. El vaixell és també una donació privada i ens vam gastar gairebé 350.000€  en adequar-lo. Tot és benvingut.

La solució a curt termini sembla difícil, si n'hi ha...

Cal voluntat de molts governs per solucionar-ho, i això és molt complicat. Nosaltres l'únic que podem fer és evitar que morin i per això apliquem les lleis del mar: si hi ha una persona que s'està ofegant, no podem mirar cap a l'altre cantó. El fet que existeixi una barrera natural com es un mar que evita que aquesta gent arribi a les nostres costes no és cap excusa per fer veure que no està passant. Una bona manera d'ajudar és donar visibilitat al conflicte, i precisament la 1a setmana d'octubre s'estrena en molts cinemes de tot l'Estat espanyol un reportatge que ja fet el Jordi Évole a Salvados sobre la nostra primera missió. Els beneficis de les entrades aniran íntegres a l'ONG. Iniciatives de denúncia com aquesta poden ajudar, i molt