La Montse acaba de superar la que, segurament, ha estat una de les proves més dures de la seva vida. Ha estat 4 dies ingressada a l'UCI de l'Hospital Clínic amb dos tromboembolismes pulmonars i risc de fibrosi pulmonar causats pel Coronavirus SARS-CoV-2. Va tenir els primers símptomes de la COVID-19 cap a finals de març i va rebre l'alta hospitalària el 9 d'abril, però un mes i mig després continua encara recuperant-se dels severs efectes de la malaltia.

• Com va la recuperació?

Estic bastant bé i porto una vida molt "mimada". Vaig refent-me de les seqüeles físiques que m'han deixat la malaltia i el seu tractament. Vaig caminant i fent exercicis respiratoris per recuperar la força, faig les feines de casa al ritme que el cos em permet, llegeixo molt i, sobretot, estic molt en contacte amb les persones que m'estimo per mitjà de les xarxes.

• Com va ser la teva evolució des que vas començar a trobar-te malament fins que et van donar l'alta?

Tot va començar el 23 de març, quan vaig arribar de la feina amb calfreds i febre. Vaig tornar a l'Hospital i em van fer la prova de la COVID-19 perquè en tenia tots els símptomes. Vaig marxar cap a casa amb aïllament i tractament i no va ser fins uns dies després que em van confirmar que era positiva.

La primera setmana vaig evolucionar bastant bé, amb pocs dies de febre, però al 8è dia, en aixecar-me del llit,  vaig sentir que m'ofegava. Vaig trucar ràpidament una ambulància i em van portar al nostre hospital, tot i que llavors estava molt desorientada i no en sóc gaire conscient. Només recordo un sentiment d'alleujament quan vaig arribar. ¡Gràcies a Deu, estava amb els meus! Però la cosa va empitjorar i van decidir intubar-me. Aquell va ser un moment de molta por, però els companys em van cuidar molt.

• I després?

Vaig despertar 3 dies després a l'UCI de l'Hospital Clínic amb complicacions. Havia fet dos tromboembolismes pulmonars al pulmó dret i la meva resposta immunitària estava derivant cap a una fibrosi pulmonar. Aquella va ser una nit de proves, passadissos, serveis, incertesa, por i, sobretot, ofec. Vaig estar ingressada durant 4 dies amb tots els símptomes, però per sort vaig tenir una bona resposta als canvis mèdics. El dia 9 d'abril em van donar l'alta a domicili (em vaig lliurar d'anar a un hotel), amb seguiment de la Unitat d'Hospitalització a Domicili (aquí la Montse pica l'ullet a les seves companyes de l'UHD a l'Hospital).

• Els dies a l'UCI suposo que van ser durs, tant emocionalment com físicament...

La veritat  és que no els recordo gaire. És un període que passes en una semi inconsciència induïda pels medicaments i en què només et despertes quan t´estimulen. I millor, perquè els moments de consciència són molt desagradables: et trobes molt malament, t´ofegues, et fan mal els tubs, tens son... I tot i que t´expliquen el que t'ha passat, no ets capaç de retenir la informació. La desorientació és total i no existeix ni temps ni espai. El que sí que puc dir és que el tracte del personal sanitari durant aquells dies va ser meravellós.

• I és clar, com a infermera deus d'haver empatitzat en molts moments amb els sanitaris que tenien cura de tu. Què senties, quan els veies?

Coneixent com conec la feina que feien, puc dir que la seva atenció era molt, molt bona, tot i la sobrecàrrega, la incertesa i la preocupació. Es complien els horaris, les cures eren les necessàries, les proves i analítiques es feien quan tocava i, important, ells transmetien tranquil·litat i sensació de control. De fet, el millor de tot va ser el tracte que vaig rebre per part del personal sanitari: molta estima, paciència davant de cures llarguíssimes, voluntat d'ajudar i animar, i una gran dedicació. I tot això, amb l´afegit que cada vegada que havien d´entrar a l´habitació calia més d'una persona i s'havien de vestir

En aquest punt, m´agradaria destacar la tasca que han fet els estudiants que estaven a punt de finalitzar els seus estudis i que han estat treballant en primera línia amb un tracte i una dedicació extraordinaris. Han donat la talla amb la millor nota.   

• Què és el pitjor d'aquesta malaltia?

Que és desconeguda i que, per tant, estem aprenent a mesura que emmalaltim i ens recuperem. Treballar amb el mètode assaig- error i únicament amb alguns coneixements previs de virus de la mateixa família, ha fet que la intervenció i les mesures d'aïllament hagin estat molt canviants i, per tant, que el virus hagi actuat amb més força. A més, l'havíem subestimat i ens hem adonat tard que no "era una mica més que la grip".

• Com t'ha canviat aquesta experiència?

He après que allò que ets i allò que tens pot canviar de forma sobtada, així que has de tenir clar el que vols en la teva vida i anar a per totes.  Pel que fa a l'aspecte físic, encara hauré d´esperar un temps per conèixer les seqüeles. Sigui com sigui, tiraré endavant perquè jo encara soc aquí, cosa que moltes persones no  poden dir.

• I la societat, què creus que n'aprendrà d'aquesta crisi?

Tot això ens hauria de fer reflexionar sobre què podem millorar en nosaltres i el nostre entorn, ja que tots, d´una forma o d'una altra, ens hem vist afectats per la pandèmia. De vegades una situació dolenta com aquesta ens pot aportar millores.